Coneixem i reconeixem l´existència dels trastorns mentals. Tot i que no es puguin mesurar generen dolor i malestars amb tot el ventall des de lleus a greus.

Afecta la Salut en majúscules i entesa com a Salut global; encara, però, en parlem sumant-hi un adjectiu  “mental”. L´estigmatització social no facilita que la ciutadania demani  una atenció terapèutica que en tingui cura tal com sí que es fa més amb les altres afectacions, dites físiques –tot i que no hi ha frontera entre unes i altres-

Afortunadament els Serveis especialitzats hi són però no són suficients per a cobrir les necessitats. Per tant, sí que cal continuar la sensibilització vers aquests patiments que com els físics tots en podem patir (el músic Cahetano Veloso diu “de prop ningú és normal”), però han d´anar acompanyats de recursos assistencials.  

La pandèmia vírica ha agreujat la situació anterior que ja era molt precària. Amb aquest escenari de manca de professionals, els fàrmacs (que algunes vegades formen part del tractament) han passat a ocupar els buits assistencials de les cures per l´escolta i la paraula.

Però els malestars psíquics són tossuts i no es poden fer callar només amb química ja que no només estem fets d’àtoms com diu Galeano, si no també de paraules. Precisament el llenguatge ens permet estructurar-nos en els primers anys de vida de manera que, davant els inevitables imperatius, desencontres, frustracions,… de la vida, ajuda a canalitzar /simbolitzar l´agressivitat i contenir / regular els límits.

Pel que fa a la criança, vivim uns anys caracteritzats per una excessiva tendència a mostrar només els benestars individuals, deixant invisibilitzats els malestars i alhora per una dificultat que els genera: als grans ens costa dir NO als petits tot i saber que ajuda a créixer; cada època agafa una significació singular les seves dinàmiques de criança; actualment – quan el nen ha passat de ser un secundari a protagonista i quan les pantalles substitueixen els sonalls – ajuden poc a desenvolupar recursos psíquics que facilitin inventar,  sostenir i construir a partir de les faltes i desencontres de la vida.

Al CDIAP constatem que no només les satisfaccions són fonamentals en el desenvolupament psíquic, també són essencials els límits i la seva regulació per a l´estructuració de la personalitat; cal un equilibri entre ambdós per anar aprenent a gestionar els malestars emocionals que ens acompanyen al llarg de la vida, també els primers anys.

Sí, queda un llarg recorregut  multidisciplinari per reflexionar,  prendre el pols a les construccions psíquiques actuals i la demanda de les persones que pateixen . Es també, responsabilitat dels professionals sostenir la urgència que crida entre silencis i estigmes els buits estructurals assistencials. Es mereix ser escoltada amb la complicitat de tots els agents de la xarxa socio-sanitària i educativa.

Marga Gibert Riba | Psicòloga Clínica del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç APINAS