Hem d’entendre la negació d’ingerir determinats aliments, en alguns nens amb dificultats en la relació i la comunicació, com un símptoma més del trastorn, com l’evitació de la mirada, del contacte i la relació amb l’altre, l’evitació de tocar determinades textures o les estereotípies motores.

En la mesura que entenem l’alimentació com a relació amb l’altre, que té a veure amb el procés de socialització, en aquests infants aquest aspecte també pot quedar afectat.

És evident que cal ajudar a resoldre les dificultats alimentàries d’aquests nens cas per cas i que les generalitzacions  moltes vegades poden no ser encertades.

El trastorn alimentari associat als infants amb TEA depèn de la gravetat del trastorn i no sempre hi és present.

Aquesta manera tant restringida d’alimentar-se provoca gran desencís en els pares i els cuidadors d’aquestes criatures. Perceben els seus fills com a “mal menjadors” que s’adapten més tard que la resta al menjar sòlid. Són capaços de menjar aliments saborosos i cruixents, com ara croquetes, arrebossats i snacks, mentre  rebutgen plats més senzills. Algunes criatures acaben escollint una gama molt restringida d’aliments, com ara carbohidrats i làctics. Són aliments que els aporten energia de forma ràpida, produeixen sensació de sacietat però a l’hora provoquen alguns desordres com ara estrenyiment per manca de fibra. Cal tenir present que aquesta selectivitat va estretament lligada a la hipersensibilitat sensorial, a la dificultat d’ acceptar els canvis i d’incorporar novetats. També cal valorar la presència de possibles alteracions orgàniques com ara al·lèrgies,  intoleràncies alimentàries o  problemes de malabsorció intestinal.

En algunes ocasions veiem que aquests infants mengen més bé o es comporten un xic millor en contextos diferents, com a casa d’altres familiars o bé al menjador escolar. Bé, sabem que cal oferir aliments sense forçar, en un ambient tranquil on la criatura se senti lliure d’experimentar i d’acceptar o no l’aliment.

Podem entendre aquesta aparent millora de la conducta alimentària com una resposta obligada de la criatura en situacions on no pot expressar el malestar lliurement; mentre que a casa, al lloc de confort, es pot permetre expressar que encara no està a punt per alimentar-se tal i com li demanem.

Amb tot, cal destacar el valor que té l’escola com a  model, ja que veure la resta de nens menjant pot ser un element facilitador.

Amb el temps aquestes dificultats també aniran trobant una obertura, com la resta símptomes.

Glòria Codina | Psicòloga CDIAP APINAS