Els papers, llapis, colors, retoladors són objectes que permeten l’associació lliure dels nens, quan ho transformen en dibuixos i relats. O sigui, que el nen pot expressar les seves fantasies, desitjos i experiències.

Sophie Morgenstern, psiquiatra i psicoanalista, ha sigut unes de les pioneres en utilitzar els dibuixos per aproximar-se a l’interior dels nens i descobreix que mitjançant el dibuix el nen pot expressar millor les seves queixes i malestars. Surt sense adonar-se’n i permet veure quelcom de la seva personalitat i la seva estructuració subjectiva. També és una capacitat per crear, imaginar, produir.

El nen pot començar a prendre contacte amb els colors, ceres, guixos cap als 18 mesos. Els primers gargots són sense domini, amb el canell rígid, fent línies i òvuls grans. Amb millor control motor, amb línies més curtes, amb l’inici de l’ús del polze, pot iniciar el control visual de manera que, als dos anys,  el nen pot tornar a partir d’un punt deliberadament escollit i dir això és un cotxe, la mama, el papa. Li atorga una significació.

Hi ha nens que dibuixen poc. Potser no necessiten aquest mitjà d’expressió, però en moltes ocasions té a veure amb el fet que no han trobat l’inici d’aquest camí.  Gairebé sempre  amb certa dedicació, buscant espais, llibretes, pissarres, fulles, diferents materials  i molt acompanyat el nen li acaba trobant el gust. 

Si un nen diu que no en sap i mira el dibuix dels papes, reflecteix que  es compara amb l’adult i veu la diferència. Cal treure exigència, explicant-li que els grans fa molt temps que dibuixen, però els nens de dos anys fan aquestes rodones tan boniques, que semblen ànecs, gats i trens.

Cap als 3 anys els nens  agafen el llapis millor, coneixen els límits i la relació entre els seus moviments i el paper  i sobretot es diverteixen. Estan preparats per començar l’escola. Arribar aquí és una satisfacció. És un dels primers tresors del nen. Com més es recullen i s’incentiven, més motivats estaran per continuar.

Si un nen no agafa tant bé el llapis, ensenyar-li, però sempre prioritzar que provi que gaudeixi. Poden dedicar més temps al dibuix, posar colors i  iniciar el dibuix més figuratiu.

Pel que fa a la figura humana, i coincidint amb el reconeixement de la seva imatge (dels 6 mesos als 18) i que es pugui nomenar amb consciència  pròpia, nombrant-se amb el jo abans dels 3 anys, el nen pot fer un esbós, afegint detalls als 4 anys (amb coll , panxeta, orelles…).

La figura humana acaba sent un element de diagnòstic. Per aquest motiu, es treballa a l’escola. El dibuix d’un nen amb retard maduratiu de la seva mama, per exemple, pot tenir encara els elements disgregats o encara molt esquemàtic.

Més endavant els nens mostren molts aspectes propis què s’entreveuen, tot i que no és aconsellable una interpretació global i lleugera del que expressen, perquè sovint no és exclusivament el que sembla. Hi ha dibuixos que transmeten petitesa, d’altres una dificultat de control, travessant el full.

En l’espai terapèutic és on podem anar tenint en compte què significa per cada nen les produccions que fa. Serien elements a tenir en compte per cuidar al nen, acompanyar-lo en el seu procés subjectiu.

Posant algun exemple del que ens ha de portar a reflexionar: que significa que un nen només es dibuixi ell, en primer lloc, una vegada i una altra? Pot ser que encara no hagi trobat la relació amb els iguals. Que pot significar que el nen no aparegui mai en el dibuix, o que omet als germans, o als pares? Pot tenir a veure amb el fet que encara no està ubicat dins la seva família a nivell abstracte, simbòlic, o que hi ha sentiments que el confonen; gelosia, etc. No obstant són idees que s’hauran d’anar valorant a nivell més global.

M Teresa Selvas Vilaseca | Psicòloga CDIAP APINAS