Quins canvis hi han hagut en els darrers anys dins les famílies? Quines són les noves dinàmiques internes en la seva estructura?

Hem passat de viure avis, pares, néts en una mateixa casa, amb una sèrie de valors i normes estàtics que semblava que estessin immersos dins la pròpia genètica, a passar a viure de forma molt més individualitzada on totes aquelles normes i creences han quedat en suspens i en un absolut interrogant. Tenim doncs el paradigma perfecte perquè  els pares actuals quedin perduts: No és suficient el saber dels antecessors (abans es consultava als avis quan el nen no menjava) i és excessiu el conjunt de mètodes, tècniques, youtubers i instagramers… que hi ha estès per tot arreu com si fossin sabers absoluts. Resultat: desconcert per exercir la parentalitat.

Un altre element fonamental del canvi és que com a societat d’aquesta nova generació, estem construïnt al NEN com a eix central de les nostres vides. Tot està pensat pels nens, perquè consumim per ells i no els falti de res, que gaudeixin, sostenint la idea que siguin feliços permanentment. Com a adults busquem que no pateixin, que sempre estiguin complets. Els adults quedem exhausts de tots els intents de poder completar aquests fills amb tantes tasques, activitats, festes, elogis…i es capta un esgotament emocional per part de molts progenitors. Aquest cansament parental fa que davant d’una nova situació els sigui més complicat dir que no. Moltes vegades intentant fugir dels estils autoritaris de temps passats els deixem escollir en excés, els preguntem,… perquè de fons hi ha la idea que el nen es podrà autoregular. Tot al contrari! el nen per si mateix no té la idea de límit i es pot arribar a fer mal. El nen no sap el que vol, l’hem d’ajudar a pensar. Necessita d’un adult que el reguli, que li pugui dir si es pot fer mal, quan ha de menjar, què se li permet, com es regulen els objectes dels que s’envolta (xumets, biberons, tablets, mòbils), cap a on ha d’anar… en definitiva ajudar-lo a orientar-se pel camí, perquè no quedi perdut.

Sabem que sovint costa trobar el punt mig de la balança, de manera que passem d’estar hiperpresents o hipervigilants a tot el que fan els fills, a deixar-los massa sols davant d’algunes activitats, actualment sobretot les que tenen a veure amb les pantalles. És el moment doncs d’animar-nos a poder posar el fre i a poder-los dir alguns NO’s: Que no ho comprem tot, que no ho són absolutament tot, que s’han d’esperar, que s’han de poder avorrir, que no cal tenir-los tot el temps ocupats, que han de tenir moments sense tele, sense tablets, que han de poder jugar, inventar-se jocs, crear! Així els ajudarem a estar menys tristos, menys demandants, i sobretot menys frustrats. Aquella felicitat que tant anhelem com a pares els arribarà si no estan tant complets, si els posem paraules i sobretot si els hem ajudat a regular-se.

Maria Molina | Psicòloga CDIAP Apinas